Imaginem-nos que tenim un germanastre gran que degut a la sevadesafortunada vida (pèrdua continua de llocs de treball, sense formació, etc) cada any ens demana, en un acte de solidaritat, que li deixem un 10% de tots els diners que guanyem anualment (que seria equivalent aproximadament al valor d'una nòmina mensual). Nosaltres, perquè som família i perquè no volem quedar malament, decidim cada any donar-li aquests diners amb l'esperança que faci alguna cosa positiva amb la seva vida i fins i tot que en el futur ens els pugui tornar. El problema és que el germanastre enlloc d'utilitzar aquests diners per estudiar a la universitat o per crear un negoci, cada any es dedica a gastar-se'ls tots al Casino (excepte al darrer any, que degut a les nostres tímides queixes, ha decidit que ha arribat l'hora de ser més responsable amb els diners i els ha invertit en pagarés de Nueva Rumasa). El nom d'aquest germanastre es diu Espanya.
Des de fa molts anys, s'ha descobert una nova llei universal apart de les ja mundialment conegudes de la velocitat de la llum, el teorema de pitàgores o el número Pi: el dèficit de Catalunya amb Espanya sempre és del 10%. És una constant que no varia mai per molt que es prenguin noves mesures polítiques de finançament i sigui quin sigui el color polític del govern.
Que cada any el dèficit de Catalunya amb Espanya sigui del 10% del PIB és com dir que un 10% dels nostres diners ja no tornen mai més perquè van destinats a ajudar a regions menys riques que al llarg de dècades segueixen sense variar (curiosament com el germanastre).
Fiscalment parlant, un 1/3 dels impostos que paguem (IVA, IRPF, Seguretat Social) no tornen. Dels 70.000 milions d'euros que Catalunya va recaptar en un any, només van tornar (després de passar per la caixa de Madrid) 48.000. La resta van anar dirigits a fer actes solidaris.
Com ja havia apuntat al post "Els bons de la Generalitat (II)" (aviat hi haurà tercera part), és increïble que Catalunya s'estigui convertint en l'autonomia amb pitjor rating de tot Espanya (perquè està acumulant un deute cada cop més gran) mentre es dedica a finançar a la resta d'Espanya a base de regalar anualment un 10% dels diners del PIB.
També es trist que el famós acord de finançament tant celebrat per Montilla i Castells hagi estat realment inútil. I encara més trist és que firmin amb el president Rodríguez Zapatero un Fons de Competitivitat (que havia de reportar uns 2.000 milions d'euros per tal d'ajudar a Catalunya com a potència econòmica que era) amb lletra petita que indicava que Espanya podia aplaçar el pagament d'aquesta ajuda econòmica. La millor prova és que parlen del 2013 com a primera data per abonar-la. Jo no sé si en Montilla i en Castells es van equivocar o, com que són del mateix partit que en Rodríguez Zapatero, van pactar de cares a la galeria (a curt termini) un Fons de Competitivitat que fos ajustable als seus interessos electorals.
El que és més esperpèntic és que un cop tingut clar que 1/3 dels impostos no tornen mai i que el Fons de Competitivitat va per llarg, si li demanem al Sr. Rodríguez Zapatero que ens deixi endeutar emetent nous bons, per tal que puguem començar a pagar els nostres enormes deutes i puguem pagar-lis a ells l'acte de solidaritat, ens respongui que a les altres comunitats no els hi agradarà i que abans que fer això (que insisteixo no deixa de ser "emetre deute amb interessos a pagar", és a dir, crear un nou deute molt car per poder pagar despeses corrents amb venciment ara) el que hauríem de fer és controlar els nostres pressupostos o fins i tot, com diria la ministra Salgado, augmentar els impostos (quan Catalunya és la que més paga d'Espanya!!!).
El que és més esperpèntic és que un cop tingut clar que 1/3 dels impostos no tornen mai i que el Fons de Competitivitat va per llarg, si li demanem al Sr. Rodríguez Zapatero que ens deixi endeutar emetent nous bons, per tal que puguem començar a pagar els nostres enormes deutes i puguem pagar-lis a ells l'acte de solidaritat, ens respongui que a les altres comunitats no els hi agradarà i que abans que fer això (que insisteixo no deixa de ser "emetre deute amb interessos a pagar", és a dir, crear un nou deute molt car per poder pagar despeses corrents amb venciment ara) el que hauríem de fer és controlar els nostres pressupostos o fins i tot, com diria la ministra Salgado, augmentar els impostos (quan Catalunya és la que més paga d'Espanya!!!).
Ara és quan ens hem d'imaginar al nostre germanastre gran que, tot i no tenir ofici ni benefici i d'estar-se jugant els nostres diners al casino (que per cert a més és gafe absolut per si no ho havia dit), a més es dedica a donar-nos consells sobre com hem de gestionar els nostres diners.
Jordi Cuad a http://jordicuad.blogspot.com/
Jordi Cuad a http://jordicuad.blogspot.com/
